El paraigües
Tot va ser tan ràpid com un llamp. La calor va deixar pas a la fresca. El color del cel feia les delícies dels instagramers i els filtres no eren necessaris perquè l’espectacle visual que regalava el fet de mirar enlaire, era senzillament espectacular. La gent del poble, especialment els més grans, pronosticaven que aviat cauria un xàfec, que els genolls, els malucs, els colzes, els canells i altres parts del cos els ho estaven recordant contínuament en forma de dolor. I feien refranys i recordaven el sant del dia. En l’ambient es notava un vent sec, nerviós que anunciava la tempesta. Els núvols passejaven pel cel, amunt i avall vestits d’un negre rigorós. Era la tensa espera d’un aiguat que acabés amb la xafogor, que fes tancar finestres, obrir paraigües i que canviés la frase de «fa massa calor en aquest país i no és normal en aquestes dates» per la de «ja era hora i aquesta nit dormirem fresquets».
L’esperada pluja va arribar després que un llamp travessés, per damunt la muntanya de Rocafort, l’horitzó de punta a punta, com una flama blanca escolant-se entre els núvols. Van passar pocs segons i es va sentir un tro eixordador. Van bordar els gossos però no va marxar l’electricitat, cosa habitual anys enrere a Sant Julià de Lòria abans que la Mútua Elèctrica fes els treballs adients. Toca sortir al carrer amb jaqueta i sobretot amb paraigües, una de les coses que més perdem o oblidem. Però et sap molt greu quan te’l roben. És una de les pitjors coses que et poden passar juntament amb el tancament, si el Borja no ho impedeix, del bar l’Alternativa d’Andorra la Vella amb el seu vermut de Vilanova i la Geltrú i el bon ambient.
Quan surts d’un restaurant o d’una botiga i no veus el teu paraigües, t’envaeix un inexplicable i profund sentiment de pèrdua. Saps que no és un Burberry de 350 euros ni un model GS8 de Fox Umbrella de 600 euros, ni porta incrustacions de cristall de Swarovski però et sap greu que se te l’hagin emportat. Et produeix una singular sensació d’impotència tot i que puguis pensar en una confusió sense mala fe. De tant en tant, cal perdre alguna cosa. No fer-ho mai constitueix una espècie de condemna perquè seria molt senzilla la nostra existència si la propietat fos un concepte infrangible i si tot el que ens pertany fos inexpugnable. Però és molt diferent perdre un objecte sense importància que no pas un paraigües, objecte personal i intransferible.
Tenir-ne un t’obliga a estar permanentment pendent d’ell, a no deixar-lo damunt de la barra de la cafeteria on esmorzes, al clípol, en aquella reunió on has anat, al perruquer o a la botiga. Quan et compres un paraigües, amb el preu, hi va inclosa la por de perdre’l o a que te’l robin, que el vent l’esbotzi o que et caigui a terra i se’t trenqui, com el rellotge del conte de Julio Cortázar.
L’endemà d’un dia de pluja, els llocs on hi ha una oficina d’objectes perduts s’omplen de paraigües que els seus propietaris només troben a faltar quan torna a ploure. N’hi ha que són lletjos, amb floretes, ratlles, colors cridaners de Custo o d’Agatha Ruiz de la Prada, amb dibuixos, de tela transparent o psicodèlics que et fan semblar una mena de Quasimodo sota la tempesta, D’altres, especialment els que porten publicitat, tenen la propietat de ser reversibles, cosa que fa que en cas de vent es girin i et deixen totalment descobert, i mullat. Però si hi ha alguna cosa que supera la sensació de desassossec i d’impotència que es produeix quan es perd un paraigües és la felicitat que tens quan el recuperares. Com si et tornessin una part de tu i com si el destí t’hagués indultat.
Me’n vaig oblidar un quan vaig anar a comprar el pa i l’endemà continuava allà, en el paraigüer. Només en el metro de Londres s’extravien 80.000 paraigües cada any. Des de temps immemorials els humans els perdem, els intercanviem, els agafem en préstec o els fem malbé. Ja l’any 1804 a Le parapluie de Guy de Maupassant s’explica la història de la senyora Oreille que es nega a comprar un paraigües nou al seu marit perquè l’ha cremat sense voler amb un cigar i li proposa d’agafar el de la minyona.
Sort que aquest any n’han posat al mercat un que està connectat a una aplicació que es comercialitza com «imperdible». Si s’oblida en un bar, a la feina o en un taxi, avisa a través del telèfon mòbil. La distància posa en marxa una alarma. A més, l’aplicació informa del temps que farà, que recomana o no l’ús del paraigües al llarg del dia. Encara que si continuen aquestes fortes tempestes, en comptes de paraigües, necessitarem piragües.
Periodista
L’esperada pluja va arribar després que un llamp travessés, per damunt la muntanya de Rocafort, l’horitzó de punta a punta, com una flama blanca escolant-se entre els núvols. Van passar pocs segons i es va sentir un tro eixordador. Van bordar els gossos però no va marxar l’electricitat, cosa habitual anys enrere a Sant Julià de Lòria abans que la Mútua Elèctrica fes els treballs adients. Toca sortir al carrer amb jaqueta i sobretot amb paraigües, una de les coses que més perdem o oblidem. Però et sap molt greu quan te’l roben. És una de les pitjors coses que et poden passar juntament amb el tancament, si el Borja no ho impedeix, del bar l’Alternativa d’Andorra la Vella amb el seu vermut de Vilanova i la Geltrú i el bon ambient.
Quan surts d’un restaurant o d’una botiga i no veus el teu paraigües, t’envaeix un inexplicable i profund sentiment de pèrdua. Saps que no és un Burberry de 350 euros ni un model GS8 de Fox Umbrella de 600 euros, ni porta incrustacions de cristall de Swarovski però et sap greu que se te l’hagin emportat. Et produeix una singular sensació d’impotència tot i que puguis pensar en una confusió sense mala fe. De tant en tant, cal perdre alguna cosa. No fer-ho mai constitueix una espècie de condemna perquè seria molt senzilla la nostra existència si la propietat fos un concepte infrangible i si tot el que ens pertany fos inexpugnable. Però és molt diferent perdre un objecte sense importància que no pas un paraigües, objecte personal i intransferible.
Tenir-ne un t’obliga a estar permanentment pendent d’ell, a no deixar-lo damunt de la barra de la cafeteria on esmorzes, al clípol, en aquella reunió on has anat, al perruquer o a la botiga. Quan et compres un paraigües, amb el preu, hi va inclosa la por de perdre’l o a que te’l robin, que el vent l’esbotzi o que et caigui a terra i se’t trenqui, com el rellotge del conte de Julio Cortázar.
L’endemà d’un dia de pluja, els llocs on hi ha una oficina d’objectes perduts s’omplen de paraigües que els seus propietaris només troben a faltar quan torna a ploure. N’hi ha que són lletjos, amb floretes, ratlles, colors cridaners de Custo o d’Agatha Ruiz de la Prada, amb dibuixos, de tela transparent o psicodèlics que et fan semblar una mena de Quasimodo sota la tempesta, D’altres, especialment els que porten publicitat, tenen la propietat de ser reversibles, cosa que fa que en cas de vent es girin i et deixen totalment descobert, i mullat. Però si hi ha alguna cosa que supera la sensació de desassossec i d’impotència que es produeix quan es perd un paraigües és la felicitat que tens quan el recuperares. Com si et tornessin una part de tu i com si el destí t’hagués indultat.
Me’n vaig oblidar un quan vaig anar a comprar el pa i l’endemà continuava allà, en el paraigüer. Només en el metro de Londres s’extravien 80.000 paraigües cada any. Des de temps immemorials els humans els perdem, els intercanviem, els agafem en préstec o els fem malbé. Ja l’any 1804 a Le parapluie de Guy de Maupassant s’explica la història de la senyora Oreille que es nega a comprar un paraigües nou al seu marit perquè l’ha cremat sense voler amb un cigar i li proposa d’agafar el de la minyona.
Sort que aquest any n’han posat al mercat un que està connectat a una aplicació que es comercialitza com «imperdible». Si s’oblida en un bar, a la feina o en un taxi, avisa a través del telèfon mòbil. La distància posa en marxa una alarma. A més, l’aplicació informa del temps que farà, que recomana o no l’ús del paraigües al llarg del dia. Encara que si continuen aquestes fortes tempestes, en comptes de paraigües, necessitarem piragües.
Periodista