Una portada té menys de 140 caràcters
A l’entrada del meu diari hi ha exposades les portades que han fet història. Comença amb la de la mort del dictador Francisco Franco i continua amb la de fets que han marcat el dia a dia de les comarques de Ponent, com la de les inundacions de l’any 1982, la pujada del Lleida a la Primera Divisió (només hi va estar un any però l’equip de Mané va desplegar un bon joc) o la de l’edició especial de migdia que vam fer arran dels salvatges atemptats de l’11 de març del 2014 de Madrid. Fet i fet, i mentre donava un cop d’ull a l’actualitat per preparar aquest article, em van venir al cap aquestes portades al llegir com havia titulat EL PERIÒDIC D’ANDORRA la fotografia que il·lustra la visita al cementiri per Tots Sants. Deia així: «Silencis de record».
A l’època de les xarxes socials i pendents dels 140 caràcters del Twitter no està de més fer una mirada a les portades que han fet història perquè són precisament els seus titulars els que condensen de manera més brillant, a vegades fins i tot poètica, la manera de presentar la realitat al lector. Parlava dels «Silencis de record» de l’edició del 2 de novembre (encertada en tota regla) però en podria citar moltes més. D’entrada, i deixant a part els diaris esportius, que d’alguna manera acostumen a ser els més originals en presentar les notícies a portada, n’hi ha d’altres que em sembla interessant recordar. Sense anar més lluny, una de les que em van semblar més imaginatives va ser la que va publicar La Vanguardia durant la primera legislatura de José María Aznar. El juny del 1998, el cap de l’Oficina Pressupostària de la Moncloa, el professor José Barea, va signar un informe que posava en qüestió el relat del Govern pel que fa al compliment del dèficit públic. Aquest informe no va agradar gens al ministre d’Economia, Rodrigo Rato. I poc després a Barea se’l va relegar. I és en aquest context que La Vanguardia va titular en portada: «Aznar varea Rato», fent un joc de paraules amb els tres protagonistes de la història tot i que fent ús del verb «varear», que fonèticament sona igual que el cognom de l’exresponsable de l’Oficina Pressupostària de la Moncloa però que a la pràctica remetia a l’estirada d’orelles que li va fer l’expresident Aznar.
El procés sobiranista que viu Catalunya (cada cop amb tonalitats més greus) també ha donat portades originals. Poc després que l’expresident Artur Mas signés el decret de convocatòria del procés participatiu del 9-N El Periódico de Catalunya va titular: «Comença el ball». I encara que en aquell moment no feia referència al «mambo» que la CUP va augurar pocs mesos abans de la convocatòria del referèndum de l’1-O, és evident que el titular d’El Periódico estava ben trobat. I és que com molt bé especifica l’Alcover-Moll (el Diccionari Català-Valencià-Balear), encara és vigent en molts territoris del domini lingüístic aquella frase de «Som al ball i hem de ballar» en relació a què quan s’està davant d’una situació difícil no se’n pot sortir fins que no s’hi troba una solució més o menys raonable. Aquells mateixos dies, i en relació al mateix fet, diaris com El Punt-Avui van titular amb una sola paraula: «Convocats». I és que a vegades, com es diu en castellà, «lo bueno, si breve, dos veces bueno». Aquest mateix diari va fer servir el recurs, no fa gaire, d’utilitzar el blanc i negre per denunciar una regressió en els drets arran del que ha passat a Catalunya en els darrers dos mesos. En aquest cas, però, la cosa ja entra dins del camp de la semiòtica de la comunicació.
Fent una mirada a l’exterior també hi ha portades que han fet història. És el cas de com van titular els diaris anglesos una inclemència meteorològica que va fer que des d’Europa fos impossible desplaçar-se a la Gran Bretanya. En aquest cas és evident que tot depèn de prisma amb què es mira i per això els britànics van titular davant la impossibilitat de tenir obertes les comunicacions amb Europa: «El continent, aïllat». Sense sortir del context europeu també és encertada (sense entrar en el fons de la qüestió, és clar) la manera sintètica com la premsa europea es va referir a la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea. El terme de brèxit, doncs, no va tardar a fer fortuna en mitjans periodístics com un parell d’anys abans ho havien fet les portades que, jugant amb el mateix morfema, van referir-se en els mateixos termes a la possible sortida de Grècia de la Unió Europa, tot i en aquest cas per plantar-se i fer cas omís de les directrius de la troika comunitària. I és que llavors a la premsa es va popularitzar el terme de grèxit, que volia dir exactament el mateix però aplicat al país hel·lè governat per Syriza.
Ara, per ara, doncs, i des del meu punt de vista, són les portades les que millor descriuen una realitat que, a manera de foto finish, presenten al lector uns continguts que tracten d’explicar uns fets de manera periodística. Amb les portades també es pot endevinar (majoritàriament) com respira cada mitjà de comunicació i com es posiciona semànticament davant uns fets que necessàriament la competència interpretarà (i valorarà) de manera diferent. Tot és prou legítim si es fa amb la màxima honestedat periodística perquè del que es tracta és que el lector es pugui fer una idea el més aproximada possible dels fets a través d’unes portades que expliquen una realitat que, per definició, és polièdrica. I que moltes vegades, si ens atenem als exemples als que m’he referit abans, també representen altes dosis d’originalitat i de bon ofici periodístic.
Periodista
A l’època de les xarxes socials i pendents dels 140 caràcters del Twitter no està de més fer una mirada a les portades que han fet història perquè són precisament els seus titulars els que condensen de manera més brillant, a vegades fins i tot poètica, la manera de presentar la realitat al lector. Parlava dels «Silencis de record» de l’edició del 2 de novembre (encertada en tota regla) però en podria citar moltes més. D’entrada, i deixant a part els diaris esportius, que d’alguna manera acostumen a ser els més originals en presentar les notícies a portada, n’hi ha d’altres que em sembla interessant recordar. Sense anar més lluny, una de les que em van semblar més imaginatives va ser la que va publicar La Vanguardia durant la primera legislatura de José María Aznar. El juny del 1998, el cap de l’Oficina Pressupostària de la Moncloa, el professor José Barea, va signar un informe que posava en qüestió el relat del Govern pel que fa al compliment del dèficit públic. Aquest informe no va agradar gens al ministre d’Economia, Rodrigo Rato. I poc després a Barea se’l va relegar. I és en aquest context que La Vanguardia va titular en portada: «Aznar varea Rato», fent un joc de paraules amb els tres protagonistes de la història tot i que fent ús del verb «varear», que fonèticament sona igual que el cognom de l’exresponsable de l’Oficina Pressupostària de la Moncloa però que a la pràctica remetia a l’estirada d’orelles que li va fer l’expresident Aznar.
El procés sobiranista que viu Catalunya (cada cop amb tonalitats més greus) també ha donat portades originals. Poc després que l’expresident Artur Mas signés el decret de convocatòria del procés participatiu del 9-N El Periódico de Catalunya va titular: «Comença el ball». I encara que en aquell moment no feia referència al «mambo» que la CUP va augurar pocs mesos abans de la convocatòria del referèndum de l’1-O, és evident que el titular d’El Periódico estava ben trobat. I és que com molt bé especifica l’Alcover-Moll (el Diccionari Català-Valencià-Balear), encara és vigent en molts territoris del domini lingüístic aquella frase de «Som al ball i hem de ballar» en relació a què quan s’està davant d’una situació difícil no se’n pot sortir fins que no s’hi troba una solució més o menys raonable. Aquells mateixos dies, i en relació al mateix fet, diaris com El Punt-Avui van titular amb una sola paraula: «Convocats». I és que a vegades, com es diu en castellà, «lo bueno, si breve, dos veces bueno». Aquest mateix diari va fer servir el recurs, no fa gaire, d’utilitzar el blanc i negre per denunciar una regressió en els drets arran del que ha passat a Catalunya en els darrers dos mesos. En aquest cas, però, la cosa ja entra dins del camp de la semiòtica de la comunicació.
Fent una mirada a l’exterior també hi ha portades que han fet història. És el cas de com van titular els diaris anglesos una inclemència meteorològica que va fer que des d’Europa fos impossible desplaçar-se a la Gran Bretanya. En aquest cas és evident que tot depèn de prisma amb què es mira i per això els britànics van titular davant la impossibilitat de tenir obertes les comunicacions amb Europa: «El continent, aïllat». Sense sortir del context europeu també és encertada (sense entrar en el fons de la qüestió, és clar) la manera sintètica com la premsa europea es va referir a la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea. El terme de brèxit, doncs, no va tardar a fer fortuna en mitjans periodístics com un parell d’anys abans ho havien fet les portades que, jugant amb el mateix morfema, van referir-se en els mateixos termes a la possible sortida de Grècia de la Unió Europa, tot i en aquest cas per plantar-se i fer cas omís de les directrius de la troika comunitària. I és que llavors a la premsa es va popularitzar el terme de grèxit, que volia dir exactament el mateix però aplicat al país hel·lè governat per Syriza.
Ara, per ara, doncs, i des del meu punt de vista, són les portades les que millor descriuen una realitat que, a manera de foto finish, presenten al lector uns continguts que tracten d’explicar uns fets de manera periodística. Amb les portades també es pot endevinar (majoritàriament) com respira cada mitjà de comunicació i com es posiciona semànticament davant uns fets que necessàriament la competència interpretarà (i valorarà) de manera diferent. Tot és prou legítim si es fa amb la màxima honestedat periodística perquè del que es tracta és que el lector es pugui fer una idea el més aproximada possible dels fets a través d’unes portades que expliquen una realitat que, per definició, és polièdrica. I que moltes vegades, si ens atenem als exemples als que m’he referit abans, també representen altes dosis d’originalitat i de bon ofici periodístic.
Periodista