PUBLICITAT

Del Tibidabo a Andorra

ELISENDA VIVES

A la primavera de 1927, dos anònims senyors de Sabadell, tan decidits com idealistes, van decidir travessar Catalunya. Ho feren a peu, pels camins tradicionals, en un itinerari que van titular Del Tibidado a Andorra en vuit jornades a peu. El seu trajecte seguia el curs del Llobregat. El primer obstacle, el mateix riu a Martorell, ja l’havien solucionat els romans amb el pont del Diable. Havent pujat a Montserrat com qui no vol la cosa perquè els hi agradava escalar, caminen fins arribar al massís del Cadí. Allí els accessos es van complicar una mica més. Per travessar-lo van passar pels únics camins que hi havia, els camins de bast, passant per pobles preocupats per uns robatoris que el sometent no havia pogut solucionar. Als dos excursionistes no els feia gaire gràcia perquè duien un ganivet oscat per tota defensa, que «no servia ni per tallar llonganissa». Tot i les dificultats dels camins, els hostals són descrits com acollidors, nets, confortables i s’hi menjava bé, com el de Tuixent, a sis hores a peu de la Seu d’Urgell. Els camins són de mal passar, diuen, i la manca de bones comunicacions en aquestes contrades és general. El seu recorregut s’acaba a Andorra on els seus ulls excursionistes s’emocionen amb l’harmonia de les muntanyes i el seu esperit viatger se sorprèn de la bonhomia dels homes que els acullen.

Els relats, ja històrics, de viatgers són recursos per examinar el passat. Des del segle XVIII, els camins del Prepirineu es descriuen com a pèssims. En aquest aspecte, els canvis radicals, motivats per la tecnologia i un nou desenvolupament de la societat, es detecten en el segle XX, ja avançat com es veu en les observacions dels de Sabadell. Des de la nostra cultura automobilística, necessitats de velocitat i eficàcia, per travessar el Cadí es va poder construir un túnel, per arribar-hi també hi ha ponts, viaductes i la ruta del Llobregat mig compta també amb una bona sèrie de foradades, que es deia abans.

En aquest any de mil·lennaris dels Ermengols, el bisbe de la Seu i el comte d’Urgell, es va celebrar a la Seu d’Urgell una jornada dedicada a l’enginyeria tècnica medieval. Allí s’hi van resumir els trets històrics de les comunicacions pirinenques. La llarga experiència d’Albert Serratosa va resumir la idea que les xarxes de comunicacions, la política de les comunicacions, ha estat la mateixa des dels temps dels romans, no solament als Pirineus, sinó pràcticament a tota Europa. Els grans canvis s’esdevenen amb la tecnologia de la construcció dels túnels. Tenim avui la sort de desplaçar-nos amb aquella velocitat i eficàcia que demanen les nostres relacions econòmiques i socials, però amb el perill d’una explotació de recursos excessiva, les formes alternatives són igualment molt cares. En els viatges i excursions, com les dels dos senyors de Sabadell, ens traslladen a uns temps més durs, però ens suggereixen una mirada més dolça. H

Historiadora

[email protected]



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT