Antoni Pol i Solé Arquitecte

El futur i inevitable Acord d’associació entre el Principat d’Andorra i la Unió Europea, 32 anys després de quedar Andorra aïllada en un entorn depenent al 100% de la UE, amb la incorporació del Regne d’Espanya a la mateixa, ha esdevingut finalment imprescindible. La realitat de fet, d’omnipresència de la UE en la nostra vida diària, s’ha anat imposant de manera directa i indirecta per tot arreu, encara que no ens n’adonem, ni en vulguem ser conscients.
Per tant, és obligat, i ens convé, adaptar aquesta situació de fet, cada cop més constrenyedora, a una situació de dret, amb unes normes clares, que ens permetin progressar harmònicament en una marc conegut, on els deures, però també els drets que els han d’acompanyar, siguin reconeguts.

Cal posar fil a l’agulla i començar a cosir... i no tenir por de punxar-se, tot i portar didal. O dit altrament, posar el 4x4 i començar a fer camí

Viure i deixar viure, des del respecte mutu, amb unes noves regles de joc establertes que marquin la llibertat de moviments prou amplis per permetre un desenvolupament sostenible dels nostres anhels com a país i com a estat independent i tercer, però amb una vinculació especial amb la UE, per la bàsica raó de trobar-nos envoltats territoriament per la UE.
La desorientació actual econòmica és en bona part conseqüència d’aquest estar, sense ser ni estar. L’actual model econòmic andorrà, iniciat fa 150 anys, el 1867 amb la fixació de les franquícies aranzelàries amb França i Espanya, ja no és vàlid avui, entre altres raons, especialment per aquesta, perquè les regles al nostre entorn han variat de manera radical i el nostre marc legal d’actuació encara no s’hi ha adaptat malgrat les correccions més grans o més petites introduïdes el 1897 (contingentació amb França), el 1922 (contingents amb Espanya), l’any 1990 (acord duaner) i el 2005 (acord de cooperació). L’Acord d’associació amb la UE ha de constituir, de facto, la nova carta magna econòmica d’Andorra pels propers 50 a 100 anys. 
El repte dels andorrans continuarà sent, però, el repte ja històric de perdurar en la diferència. Per tant, no es tracta d’integrar-nos dins de la UE, ni a curt termini ni a llarg termini, sinó d’integrar la UE dins d’Andorra i la seva nova realitat.
La balança de fets i pagaments amb aquest entorn europeu suposa a l’entorn del 60% del PIB anual andorrà (69,5% el 2000 i 56,25% el 2009, segons Gaudit/Crèdit Andorrà). L’accés al mercat interior de la Unió Europea implica encarar les seves quatre llibertats que són alhora quatre principis.
La lliure circulació de les mercaderies, amb l’eliminació dels controls fronterers, l’harmonització o mutu reconeixement de les normes i reglaments i l’harmonització fiscal. 
La lliure circulació dels capitals, amb la llibertat de circulació més gran de diners i capitals, l’evolució cap a un mercat comú de serveis financers i la liberalització de la circulació dels valors.
La lliure circulació dels serveis, amb la liberalització dels serveis financers, l’harmonització del control bancari i de les assegurances i l’obertura dels mercats dels transports i de les telecomunicacions.
La lliure circulació de les persones, amb l’eliminació de controls fronterers, l’harmonització de les lleis d’entrada, asil, armes i drogues, i la llibertat de residència i d’ocupació per als ciutadans de la UE.
Aquests quatre principis europeus, han d’ajustar-se i fer-se compatibles amb les dues principals variables que formen avui la realitat andorrana, que no són altres que el continuar constituint el microcosmos que és Andorra i la no previsió, ni a curt, ni a mig ni a llarg termini, d’una integració política dins de la UE.
A banda de tenir presents les especificitats andorranes i la resta de legítims interessos andorrans, també caldrà fer l’esforç d’adaptació dels quatre principis relatius a la lliure circulació, per al cas d’Andorra, mirant que la seva anada i el seu retorn s’acompleixin incorporant la variable dels quatre nivells possibles de relació territorial, per la profunda territorialitat de l’ànima o essència andorrana, no comparable amb cap dels altres microestats europeus.
Una aplicació que ha de ser proporcional tenint en compte l’assimetria de partida, o massa dels dos pols o membres partíceps en la negociació. Cal, doncs, que els possibles fluxes s’harmonitzin en les quatre escales de relació territorial possible.
Així en el primer nivell, el més gran, el de la Unió Europea o part d’ella continental, amb Andorra. Com en el segon nivell, l’estatal, de cadascun dels 27 estats membres o diversos d’ells amb Andorra. O bé en el tercer nivell, el regional, de la relació dins de l’àmbit de la Comunitat de Treball dels Pirineus, o altres escenaris com les euroregions o els països catalans, etc. I finalment en el quart nivell, el més local, però més proper i efectiu pel seu atansament a les persones, el d’Andorra i el seu entorn pirinenc a través de la creació d’una àrea econòmica especial Andorra-Pirineus, on s’hi pugui exercir els quatre principis de les quatre llibertats amb major intensitat.
De tots quatre, és segurament aquest darrer, el que pot procurar una major transformació a curt i mig termini de l’economia andorrana, i arribar més ràpid en els seus efectes positius, amb impactes regeneradors que es produiran, sense cap mena de dubte, en tot l’entorn pròxim andorrà. Temps al temps...
Però cal posar fil a l’agulla i començar a cosir...i no tenir por de punxar-se, tot i portar didal. O dit altrament, posar el 4x4 i començar a fer camí.