A l’altra banda
Els Estats Units són tan aviat admirats com menyspreats. A Europa generalment tendim a la segona posició tot i haver passat molts anys bocabadats amb ells. Al seu nom encara ressona el prestigi que posseïren per a la generació dels nostres pares. La potència persisteix en l’àmbit internacional tot i que amb noves lleis que obliguen a noves aliances impensables. Aquesta és una característica d’època: noves lleis i vells problemes. L’Amèrica, i ara parlo del continent, sempre sembla estar pel davant i alhora pel darrera, però mai en el bon present continental, aquesta ha estat la nostra complicada percepció d’europeus. Complicada perquè la història no ens ho ha posat fàcil, i això crea mites.
Un mite que persisteix amb força és aquell que assegura que als EUA no hi ha esquerra política. Aquest mite s’alimenta de la llegenda creada pels anys de l’inici de l’imperialisme nord-americà, el macartisme i l’anticomunisme feroç de la Guerra Freda. Als anys 50 els EUA es van quedar sense esquerra. El neoliberalisme de Reagan als anys 80 no va sinó tancar el caràcter antisocialista del país i el mimetisme doctrinari pel que fa a la desregulació dels anys de Clinton no ajudà. Aquest darrer pertanyia al Partit Demòcrata, representant del progressisme en el pensament binari d’aquella nació.
El sistema de partits dels EUA és força interessant. Les dues grans centrals polítiques dominen qualsevol accés tant al Congrés com al Senat, per no parlar de la presidència del país. Això provoca que aquestes grans organitzacions siguin molt diverses. L’elecció de Donald Trump demostra aquesta diversitat i alhora ens parla dels aspectes ideològics a què feia referència fa un moment, l’EUA anticomunista que coneixem, com si l’element formés part de l’ADN polític d’aquella gent. Això fa que l’europeu mitjà –creient en la seva pròpia superioritat «ur-occidental»– elevi el crit al cel o es lamenti per les contradiccions inherents a l’ordre polític i econòmic de la potència americana. Populista, sí, el candidat del Partit Republicà s’imposà primària rere primària fins a arribar l’elecció presidencial. Estranya herència la de Lincoln. I és que els temps canvien.
Les darreres eleccions nord-americanes van ser estranyes si tenim en compte qui va guanyar i qui quasi guanya. Parlo del quasi candidat Demòcrata Bernie Sanders, qui s’autodefineix com a socialista -¡! - i a qui el seu programa avalaria com a tal. Va ser derrotat per Hilary Clinton, això ja ho sabem, però per poc marge. La burocràcia Demòcrata es va ben espantar de la diversitat del seu partit i dels ànims dels seus votants. I sortí Clinton i els seus votants l’abandonaren.
I fa unes setmanes, a Nova York, en les primàries de les primàries –les del districte 14 Bronx-Queens– del Partit Demòcrata, s’ha colat l’Alexandria Ocasio-Cortez, procedent del Democratic Socialist of America, una organització que ha crescut fins als 47.000 afiliats –eren uns 7.000 a l’inici de l’any de Sanders. L’Alexandria ha derrotat Joseph Crowley, veterà del Partit Demòcrata que havia fet del districte el seu territori des de la dècada dels 90. Ocasio-Cortez té els seus orígens a Puerto Rico i és filla del seu barrri, té 28 anys i és socialista. Els animo a buscar-la. I a Sara Innamorato i a Summer Lee, de la mateixa organització i guanyadores d’unes primàries a Pennsylvania. Potser així se’n recordaran de Roosevelt i del New deal, del moviment obrer nord-americà –no puc deixar de recordar la pel·lícula The salt of the earth (1954)– i de com la ciutadania, arreu, demana fórmules de repartiment de la riquesa.