PUBLICITAT

Independència: Europa, cita prèvia

Per escriure aquest article em sembla que primer de tot em toca definir-me: estic en contra dels empresonaments  dels polític catalans i fins i tot de la forçada residència exterior d’uns altres polítics, diguem-ne exiliats, pel fet que van passar a formalitzar al Parlament les seves postures polítiques. Tant per les seves legítimes reivindicacions com pel seu suport popular, és un fracàs rotund, al 2018, que les institucions estatals no hagin trobat altres camins que la confrontació, tot llençant-los al damunt el sistema judicial espanyol com a tallafocs del procés. També haig de confessar que durant tota la meva vida he treballat políticament en el marc més estricte del catalanisme polític –si l’amic lector em perdona els dos campaments de falange que vaig fer a la  Vall Fosca als 10  i 11 anyets. També, posat a confessar-me, crec que em trobaria bé en el marc d’una Catalunya amb un nivell d’independència similar a la que avui tenen, posem pel cas, Bèlgica o Holanda, sense que el cost social d’aquesta consecució no fos la divisió entre els catalans, la posada en perill del nostre fràgil estat de benestar, l’hostilitat reforçada d’un sector molt important de la ciutadania espanyola o estar fora de la Comunitat Europea.


Algun lector estarà ara mateix pensant que estic negant tota possibilitat al fet que Catalunya tingui algun dia el grau de dependència o d’independència que avui tenen Bèlgica o Holanda dins del marc de la CE. Crec, ben al contrari, que l’esdevenir del segle XXI pot aconduir-nos cap aquesta situació que en principi podríem considerar com desitjable. Anem ara a la nostra història més propera que, ens mostra, com es ben reconegut per gairebé tothom, com des del sector d’independentisme radical s’ha caigut en dos errors fonamentals. El primer, ho va ser el fet de fixar unes dates de proclamacions sobiranistes que s’han demostrat totalment irreals i que van determinar  declaracions formals que comprometien, si més no, l’estabilitat política del nostre país, el nostre pa de cada dia. Aquests fets, en un país de democràcia molt madurada, opino que de cap manera no haurien d’haver representat presó per als seus protagonistes, però sí el fet de quedar considerats com a mínim, poc professionals, i apartats pels seus propis electors gràcies al mecanisme d’emissió del vot. El segon, ho va ser la consideració que, davant de la probable reacció repressiva del govern espanyol del PP, les principals nacions de la CE, o les mateixes institucions comunitàries, es dedicarien a pressionar ambdues parts per tal d’arribar a una solució escocesa o quebequesa. Aquí, els errors de càlcul també han estat considerables en no contemplar les diverses situacions internes de cada país, en no comprendre que estan sotmesos també a tensions territorials a casa seva mateix i a l’obligat respecte dels diversos equilibris constitucionals. El tema de Catalunya, ha passat, doncs, d’afectar l’estabilitat espanyola –que en sí ja és molt important per a nosaltres– a afectar l’estabilitat europea, cosa que sí que afecta ineluctablement el moll dels ossos de la democràcia al continent.      


Personalment, hi veig una esperança en les reivindicacions independentistes catalanes –sempre en el marc de la CE– d’acord amb l’evolució de la política europea al llarg del segle XXI. M’agradaria fer-me entendre i no molestar cap sensibilitat, però en aquest moment i de cara al nostre futur a mig termini –vint o trenta anys–, sento que m’hi va més la pell amb els resultats electorals que pugui treure la Marie Le Pen a França que els que puguin treure aquí els mateixos Quim Torra o Carles Puigdemont. Sense una Europa que a poc a poc vagi evolucionant cap al somni dels pares fundadors, és a dir cap a una autèntica comunitat política, constituïda per la suma de les nacions històriques –amb totes les matisacions que calguin en aquests conceptes tan complicats–, no hi veig possibilitats geoestratègiques per l’encaix d’una Catalunya independent dins la CE, a la manera que avui ho són Bèlgica o Holanda.


Una altra cosa seria si introduïm en aquesta anàlisi un fort component de patriotisme essencialista que, assumint quotes de risc, valori més el fet de l’assoliment de la independència que l’estabilitat i el nivell de vida –aquest darrer definit en el seu sentit més ampli–, dels catalans i les catalanes. Llavors, opino amb total humilitat, que entrem en una dimensió desconeguda on tot pot passar. No cal dir que, des de la meva anàlisi el que pot passar en aquest cas té moltes més connotacions negatives que positives. I fins on jo pugui entendre el tema, la bona política, el progrés dels pobles, passa per prioritzat de manera gairebé absoluta la felicitat i la qualitat de vida –material i espiritual– de la ciutadania, especialment en el nostre cas, dels catalans i de les catalanes. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT