PUBLICITAT

La lletra de canvi

La definició més habitual de la lletra de canvi és: «Títol de crèdit formal i complet, que es constitueix en un mandat de pagament pur i simple que obliga a pagar al seu venciment, en un lloc determinat, una quantitat certa en diners a la persona primerament designada en el document, o a l’ordre d’aquesta a una altra persona diferent també designada en la lletra». Tal com es desprèn de la definició, la lletra és un document formal (per a la seva validesa requereix una forma determinada), complet, literal (del seu text s’entén el dret que incorpora), abstracte (és independent del contracte i no s’esmenta el negoci jurídic pel qual es va emetre la lletra), estès per una persona anomenada lliurador per la que mana pagar a una altra, anomenada lliurat, una suma de diners en el lloc i temps convinguts a una tercera persona anomenada prenedor. A més, les lletres de canvi poden ser avalades i així mateix són transmissibles per mitjà de l’endós.

La lletra de canvi és un document mercantil l’origen es remunta al segle XII a Itàlia i que després va arribar a la península Ibèrica com un document vinculat al contracte de canvi de monedes entre canvistes situats en diferents localitats quan les comunicacions no eren segures ni ràpides. Amb posterioritat. El funcionament en aquells temps era que els comerciants lliuraven els diners a un canvista d’una plaça; aquest emetia un document en el qual reconeixia haver rebut fons i prometia reintegrar-los en una altra plaça. En conseqüència, es canviava moneda present per moneda absent i aquesta transacció es feia constar en un document notarial que servia de prova de l’obligació assumida pel canviador, però que no incorporava cap mandat de pagament, limitant-se a indicar la moneda rebuda i l’obligació de pagar l’equivalent a la persona de qui s’havia rebut els diners, en el lloc i termini establerts. El pagament podia fer personalment o mitjançant un mandatari a la localitat. A més, el canviador emetia un segon document en forma de carta que remetia al seu corresponsal al lloc del pagament ordenant-li el reemborsament del canvi al mercader. Amb posterioritat els dos documents es van fusionar en un de sol, que a més d’ordenar el pagament incorpora la menció d’haver rebut anteriorment l’import a pagar; en aquell moment va néixer la lletra de canvi que en realitat és una carta relativa a un contracte de canvi.

Al segle XVI la lletra de canvi evoluciona, deixant de ser un mer instrument d’un contracte de canvi per convertir-se en un autèntic mitjà de pagament. Això va ser gràcies a la doble invenció de la clàusula «a l’ordre» i de la fórmula de l’endós. D’una banda, la clàusula «a l’ordre» s’insereix en la pròpia lletra permet que es cedeixi el crèdit canviari a persones alienes al primitiu contracte de canvi. D’altra, l’endós és el mitjà legal per transmetre el crèdit del primer prenedor a una nova persona designada per ell i permet realitzar múltiples endossos. L’ús de l’endós facilita extraordinàriament la transmissió del crèdit incorporat al document a altres persones alienes a l’emissió del títol. D’aquesta manera la lletra de canvi es va convertir en un títol de crèdit circulant, apropiat per servir com a mitjà de pagament.

Amb el pas del temps la lletra de canvi es va transformar en un document mercantil pel qual el comerciant Sr Puig (lliurador) resident en una localitat lliurava una lletra de canvi per un determinat import i pagadora en una altra plaça diferent, contra un altre comerciant Sr Muntanya d’aquesta plaça lliurada que tenia provisió de fons anterior lliurada per Sr Puig. Aquesta lletra era lliurada a Sr Goret que es convertia en el beneficiari de la lletra, és a dir, és qui portava el títol en el seu poder per a quan arribés a la localitat contra la qual es lliurava la lletra, podia acudir al Sr Muntanya (lliurat) perquè aquest o bé acceptés el títol comprometent-se a pagar a un termini vista o bé pagués directament a Sr Goret l’import indicat en la lletra.

Amb l’increment del comerç la lletra de canvi és utilitzada cada vegada més com a instrument de pagament en les transaccions comercials, substituint els diners en metàl·lic. Gràcies a l’endós, amb una mateixa lletra de canvi els comerciants poden liquidar entre si diversos deutes sense utilitzar moneda corrent. El venedor que rebia del seu comprador una lletra en pagament del seu crèdit, podia utilitzar-la per pagar al seu creditor, el qual també podia repetir l’operació, i així successivament fins al venciment de la lletra.

Al segle XX la lletra es va convertir en un instrument del crèdit a curt termini en el camp mercantil i en el financer. En l’àmbit comercial la lletra compleix la funció de finançar les operacions a curt termini. En el cas d’un comerciant que desitja adquirir uns productes que comercialitza un distribuïdor però que no té liquiditat per pagar-los al comptat. El venedor li concedeix un termini per al pagament del preu de noranta dies, però emet (lliura) una lletra de canvi per l’import del preu de venda. La lletra incorpora una ordre de pagament donada pel venedor (lliurador) al comprador (lliurat) perquè pagui al venciment expressat en el títol la quantitat indicada. La de la lletra adquireix la seva autèntica força jurídica quan el lliurat accepta el títol, signant al lloc corresponent i obligant-se a pagar-la al seu venciment; a partir d’aquest moment s’ha convertit en acceptant.

El distribuïdor que ha concedit el crèdit al seu client necessita al seu torn liquiditat, de manera que, en lloc d’esperar al moment del venciment de la lletra per a cobrar el seu import, acudeix a una entitat bancària per obtenir de forma gairebé immediata els diners líquids mitjançant el descompte d’efectes. El descompte canviari consisteix en un acord amb el banc pel qual aquest avançarà una part important de l’import de la lletra al distribuïdor a canvi del lliurament de la mateixa i figurant com a prenedor de la canviària la mateixa entitat bancària. Per descomptat, el banc cobrarà una sèrie d’interessos corresponents al temps que transcorre entre l’abonament d’aquesta suma en el compte del distribuïdor i el venciment de la lletra més despeses i comissions. Al figurar el banc com a prenedor de la lletra, legalment serà la persona a la qual el lliurat ha de fer el pagament. En l’exemple que hem vist el lliurador ha transmès la lletra a una entitat bancària, però podria haver-ho fet a qualsevol altra persona jurídica o física per obtenir finançament o en pagament d’un deute. Tampoc és obligatori que el beneficiari de la lletra sigui l’últim tenidor de la mateixa ja que pot transmetre-la a un tercer mitjançant endós.

A l’actualitat la lletra de canvi ha caigut en desús, el que és una llàstima ja que és un títol que pot instrumentar una important funció creditícia alhora que serveix de garantia de pagament. La situació de desconfiança mercantil que travessem pot ser un bon moment per redescobrir els avantatges de la lletra en la seguretat del trànsit mercantil i com a instrument per protegir els drets de crèdit dels proveïdors.

Comenta aquest article

PUBLICITAT