Administració i administrats
«És perillós tenir raó quan el Govern està equivocat». Aquest pensament de Voltaire és ben vigent avui dia. Jo no diria perillós al més estricte sentit de la paraula, puntualitzaria dient «econòmicament perillós».
M’estic referint als desentesos que sovint té el particular amb un ens de caràcter públic, ja sigui departament de finances, immigració, tributs, CASS… En aquests casos, quan el particular formula una reclamació contra l’Administració, de la mateixa manera quan és l’Administració qui requereix al particular, aquest últim, per a la defensa dels seus drets i interessos, cercarà un assessorament jurídic que li proporcioni les majors garanties possibles per assolir els resultats esperats, tot això, tenint en compte les costes que aquesta assessoria suposarà. A l’altra banda tenim l’ens públic, sigui quin sigui el departament, compta, per se, amb un gabinet jurídic a la seva disposició que procurarà, com és d’entendre, aconseguir uns resultats favorables als seus interessos. Així doncs, tenim dues parts litigants que des de l’inici parteixen de situacions ben diferenciades quant a recursos.
Fins aquest punt, podríem dir que aquesta casuística és natural, i que forma part de l’organigrama públic. Tanmateix, el greuge més significatiu que sofreix el privat esdevé a la resolució del conflicte. En el supòsit que la disputa es resol favorablement als interessos de l’Administració, el privat haurà de fer front a l’objecte pel qual s’inicià el procés, ja sigui uns tributs impagats, taxes de comerç, cotitzacions, etc. Sembla que en aquest punt no hi tindríem res a dir. Això no obstant, si resulta que finalment és el privat qui tenia la raó, l’Administració tan sols està obligada a esmenar el defecte que el perjudicà. Però, què passa amb les costes que el privat ha hagut de fer front per preparar la seva defensa?
En litigis entre privats, per exemple, veiem que habitualment el batlle imposa les costes processals i de defensa al qui ha sortit perdent en sentència ferma, aquest s’haurà de fer càrrec dels honoraris d’advocats, procuradors i taxes judicials de la part contrària. Pel que fa al conflicte amb l’Administració, la qüestió varia. Aquell qui ha demostrat que exercia legalment la residència al Principat enfront a un expedient d’Immigració que l’acusava de no complir amb les condicions per a residir, el que demostra que la CASS li ha carregat unes cotitzacions que no li pertocaven pagar o a qui se li han tributat uns impostos que no corresponien amb la seva activitat comercial, entre altres, no tindrà cap dret a què l’ens que el requeria assumeixi les costes de la seva defensa. Un mateix pot redactar la resposta al requeriment o presentar ell mateix la reclamació que consideri oportuna, no obstant això, tots sabem que per tenir una mínima possibilitat d’obtenir una resolució favorable, és indispensable un bon assessorament jurídic.
Així doncs, s’evidencia la desigualtat que un particular sofreix enfront de l’Administració Pública respecte a recursos i mitjans per a la defensa dels seus interessos, doncs qualsevol ens públic, com és d’entendre, té a la seva disposició un gabinet jurídic que no té el particular. Aquest, haurà de contractar uns costosos serveis per a defensar els seus drets i sense opcions que l’Administració es faci càrrec d’aquestes costes si el particular resulta tenir la raó en l’afer en qüestió.
Val a dir que els departaments jurídics tant de Govern, Comuns o CASS, per exemple, són costejats a través dels Pressupostos Generals. És a dir que, d’alguna manera, aquest privat que defensa els seus interessos davant una entitat pública, haurà de fer front a les costes de la seva defensa però també és partícip de les costes de la defensa de l’Administració, doncs els seus tributs són els que proporcionen, per mitjà dels Pressupostos, els recursos necessaris perquè l’Administració posseeixi aquests departaments jurídics.
Garantir la igualtat d’oportunitats ha de ser una màxima innegociable de qualsevol Estat, ja que «Un bon Govern és com una bona digestió; quan funciona bé, no es percep». Erskine Caldwell (1903-1987, EUA).