PUBLICITAT

Comprar, llençar i tornar a comprar

El darrer informe What a Waste 2.0 presentat pel Banc Mundial assegura que, de mitjana, l’any 2018 es van generar al voltant de 0,74 quilograms de residus per càpita i per dia (a escala mundial). Si agafem com a referència que llavors érem aproximadament 7.500 milions d’habitants (dades extretes de les Nacions Unides), significa que durant el passat any vam arribar a generar més de 2.026 tones. Els més malbaratadors –per dir-ho d’alguna manera– van ser els nord-americans, que van sortir-se de la mitjana generant 2,21 quilograms per dia i per persona. A Europa, en canvi, la producció diària va ser d’1,3 quilograms per càpita. Siguin quins siguin els números, aquí no es tracta de fer comparacions, de criticar als altres països o d’alegrar-nos perquè no som els que hem generat més residus. El consumisme ens està engolint, de la mateixa manera que ho està fent amb la resta de països del primer món. I no ve d’ara. Quantes vegades hem sentit a dir als nostres avis que ells només tenien uns pantalons per a tota la setmana i que (els pocs que podien) es posaven una nova muda en ocasions especials? Ara, si ens diguessin que hem de sobreviure set dies amb un sol pantaló, seríem capaços d’iniciar la Tercera Guerra Mundial. I si aquest pantaló l’haguéssim de compartir amb els nostres germans, no hauria acabat la tercera guerra que ja hauríem començat amb la quarta...  

Avui dia som incapaços de dir que no al consumisme. Quantes vegades hem comprat una peça de roba i s’ha passat mesos a l’armari amb l’etiqueta posada? Quantes vegades hem llençat un mòbil o l’hem deixat en un calaix només perquè havia sortit un nou model? Més del 75% d’objectes i aparells que llencem a les escombraries encara tenen més de la meitat de vida útil. Canviem una cosa perquè la tenim massa vista, perquè ja no ens fa gràcia o, senzillament, perquè la podem canviar. Fa poc, una dona m’estava explicant feliçment que cada any necessita canviar-se les ulleres. No perquè se li trenquin o perquè li variï la vista, sinó perquè el canvi li entra en l’assegurança sanitària que té contractada. I innocent de mi li vaig preguntar: «I de les velles, què en fas?», al que ràpidament em va contestar: «Les llenço, que vols que en faci?». Cert, que vols que en faci...? Aquest és un dels pensaments que més s’ha estès. Si una cosa és vella (perquè nosaltres decidim que ho és), que n’hem de fer? Doncs llençar-la, està clar.

El tema dels residus és un d’aquells temes que sempre en sents a parlar però que mai et pares a analitzar. Diuen que cada vegada en generem més, que en un futur no tindrem lloc on amagar-los i que els recursos que necessitem per produir tot el que consumim no són infinits. Però, veritablement, fins que no ho veus amb els teus propis ulls o ho vius de prop, no t’adones que totes aquestes advertències s’acabaran fent realitat. Ahir vaig tenir l’oportunitat de visitar una empresa del país que s’encarrega de la gestió de residus. I Déu n’hi do la d’objectes i d’aparells que es llancen perquè sí. Bicicletes totalment noves, ordinadors plenament funcionals, perfums sense estrenar, mobles en perfecte estat... I tot per què? Perquè ningú vols ser el que té l’últim model del mercat.

Comenta aquest article

PUBLICITAT