Els COMUNS, en minúscules
Darrerament, des de fa uns anys, en molts mitjans de comunicació escrits, massa al meu parer, s’està produint una conscient i volguda menysvaloració dels Comuns, com a institució representativa directa del poble Andorrà a nivell comunal, que es reflexa, quan se’ls cita o menciona, en singular com en plural, en minúscules.
Cosa que no succeeix tant amb el Consell General i menys amb el Govern.
La institució es «confon» amb el mateix mot quan s’utilitza com adjectiu, en locució adverbial o com a substantiu masculí o femení (conjunt de la majoria, lloc...).
Les set parròquies que tenim a Andorra quan se les esmenta concretament a totes o a alguna mereixen un respecte com a institució que són que, penso i estic convençut, han d’utilitzar-se amb majúscula com si d’un nom propi es tractés, ja que és ben bé així de que es tracta.
Altra cosa és quan ens hi referim genèricament a una o totes.
El seu ús minusculitzat fa mal als ulls i fa difícil entendre a quina cosa comuna s’està referint el qui escriu.
En 25 anys, des de la nostra Constitució, s’ha passat d’usar majúscules i posar davant dels noms que les descriuen els adjectius del seu tractament com Honorable o Hble, amb majúscules pel Comú i Molt Il·lustre o MI pel Consell General i Govern, propi només de quan ens hi adrecem directament i no de quan ens hi referim, a l’altre extrem, de minorització i vulgarització sense sentit.
No hem d’oblidar ni confondre, que és el que sembla que està passant, l’adjectiu «comú» amb el substantiu referit a la institució «Comú» que a Andorra no és el sinònim de municipi, ni de la vila o poble, sinó que és l’òrgan de govern d’un territori que es diu parròquia.
I, evidentment, si quan escrivim el Jan o la Mar perquè sabem de quin Jan o quina Mar es tracta els posem en majúscula, el mateix hem de fer o encara amb més raó, a Andorra, amb les institucions que ens representen i que sabem quines són o de quines estem parlant o a quines ens referim.
Curiosament aquesta minimització o degradació del valor que té passa també amb el terme Copríncep i Coprínceps, que malgrat tots saber que es tracta d’una institució concreta i única, políticament activa i exclusiva d’Andorra, alguns sembla que la vulguin devaluar i fins i tot menysprear, reduint i confonent la institució amb la persona.
I no sembla que hi hagi millor manera per a fer-ho que la seva reducció a un substantiu comú i genèric o personal anònim, sense cap tipus de concreció significativa o transcendència particular, i negant així o oblidant la condició i referència a una institució pròpia i distintiva.
Són a més de substantius únics, propis i representatius de les institucions andorranes i, per tant, mereixen, almenys pels andorrans i els ciutadans que viuen a Andorra, quan són utilitzats amb articles determinats, posar-se en majúscula.
Per respecte als noms propis d’Andorra, encara que siguin comuns al parer dels estranys o s’utilitzin com a tals, en altres llocs i a pocs quilòmetres.
I, d’un altre costat, amb el significant que tenen per a nosaltres són paraules específiques andorranes que es refereixen a institucions andorranes i encara que siguem un estat minúscul, ara sí, ens distingeixen del món i per tant, almenys nosaltres, els andorrans, les hauríem de saber usar políticament millor, amb més autoestima i no tirant-nos pedres al nostre llosat, encara que sigui lingüístic, que aquí no hi val la llengua estàndard.
Posar la primera lletra en majúscules i donar-les-hi la importància que tenen fent-les presents i destacades en la vida diària dels nostres escrits, comentaris i en qualsevol ús corrent és un indicador clar de la nostra estima envers les nostres institucions i persones que les representen.
Si amb el tracte simple de la seva referència desvaloritzem les nostres institucions, com no hi ha d’haver desafecció política ?
Tractar al Comú, al Consell General, al Govern i als Coprínceps i altres com a substantius propis i no substantius comuns o adjectius, és el mínim que podem fer si no volem que Andorra acabi desapareixent més aviat del que li toqui.
Si referint-nos al Govern d’Andorra, el podem escriure en majúscula, perquè és una institució, fins i tot quan ens hi referim només amb l’expressió sola del Govern, encara amb més raó, hem d’escriure en majúscula les referències al Comú o els Comuns i el Copríncep o els Coprínceps, que són igualment institucions i molt menys comunes i més pròpies d’Andorra.
Com va deixar escrit el mestre Pompeu Fabra en la conversa filològica 46 en referència a escriure amb majúscula els noms dels naturals d’un poble, allò més similar a la qüestió plantejada... «La nostra opinió és que, dins el criteri general universalment adoptat per a l’escriptura de les majúscules (prescindint, naturalment de les llengües que, com l’alemany, escriuen amb majúscula tots els noms, els propis i els comuns) aquells noms s’han d’escriure en minúscula. Però això no vol dir que, per raons altres que les purament gramaticals, aquells noms no es puguin escriure amb majúscula com fan els francesos; i no parlem dels anglesos, que escriuen amb majúscula àdhuc els adjectius corresponents. Si entre els escriptors de la categoria de Ferran Soldevila es manifestava una forta tendència a favor de l’adopció de la majúscula en els dits noms, nosaltres no la combatríem pas...».
Potser els andorrans estem en aquest cas, per la praxis de ser un estat, més en sintonia amb els francesos, alemanys i anglesos, que no pas els catalans.
Més enllà de disquisicions gramaticals el fet és que es tracta d’institucions pròpies i úniques d’Andorra i per tant els hi correspon i els hi cal donar la categoria de noms propis, amb la qual cosa haurien de tancar-se els dubtes lingüístics, a no ser que altres interessos ocults pretenguin imposar-se per la via lingüística i, en aquest cas, ens hi hem d’oposar encara més.
Si la raó de ser noms propis, per tractar-se d’institucions, és insuficient per a alguns, caldrà recordar les raons polítiques que justifiquen sobradament l’us de la majúscula en el nostre cas.
L’us i l’escriptura de les paraules d’una llengua sempre té un component ideològic i n’hem de ser conscients per saber quin ens convé.
Les directives editorials persegueixen unes determinades visions de país, totes respectables, si respecten el país.
L’automatització o estandarització dels correctors lingüístics, sense més, pot convertir-se en tirania i, ben segur, en empobriment.
Vetllar per la majusculitat de les nostres institucions, amb mesura, no serà mai en va i, si sabem preservar el nostre patrimoni institucional, segur que les generacions futures ens ho agrairan.