PUBLICITAT

Perspectives del mercat global del petroli

En les últimes setmanes s’ha normalitzat un concepte nou: el «Colonialisme energètic», i que fa referència a l’estratègia que està posant en pràctica els EUA al mercat de l’energia mundial. Avui en dia, una tercera part de les reserves mundials de petroli estan restringides a causa de les sancions imposades pels EUA contra l’Iran i Veneçuela, fet que provoca que al planeta hi hagi un enorme espai buit d’oferta. Sobta, doncs, veure que l’Aràbia Saudita vengui actualment només 9,70 M de barrils per dia [bpd] (la xifra més baixa en quatre anys i mig, i que està molt per sota dels 11 M bpd que venia fa un any). O que Rússia vengui actualment 11,1 M bpd (molt menys que els 12 M bpd que Moscou venia ara fa un any). I que en total, l’OPEP vengui 30 M bpd (el mínim des de febrer del 2015, i també molt per sota dels 33 M bpd venuts en alguns períodes del 2018). Es fa estrany presenciar aquesta innegable tendència a la baixa en les vendes dels principals països productors, just quan tot fa pensar que haurien d’augmentar vendes per compensar la prohibició de vendre a Veneçuela i Irán. La resposta a l’enigma es troba, com quasi tot en l’àmbit econòmic, als EUA, a on la producció i les vendes han augmentat fins als 12,3 M bpd aquest any, i es preveu que arribin als 13,3 M bpd el 2020.

Les xifres dels EUA són impressionants, en particular si tenim en compte que no fa gaires mesos van trencar la barrera mítica de 10 M bpd. Queda clar que els EUA estan guanyant la batalla energètica (en termes de producció i vendes de barrils). Estranyats? Hi ha qui pensa que potser tenen la intenció de substituir subministrament de petroli de tots els productors? Rotundament, no. De fet, l’administració Trump ha advertit repetidament els països productors de petroli per tal que «augmentin la producció, perquè els preus són molt alts», i el principal damnificat és el consumidor, i perquè no dir-ho, el pagès nord-americà. Aleshores, per què aquests països productors que formen part de l’OPEP+ decideixen reduir la producció i vendre menys barrils? Per mantenir un preu del petroli elevat que garanteixi un nivell d’ingressos. El que es coneix amb el nom de «vendre menys per cobrar més». Si m’ho permeten, una estratègia dubtosa típica d’un estat que no té una estratègia. Un estat que no té una altra manera de pagar el preu de no haver emprès (durant dècades) reformes destinades a la modernització, la diversificació i l’adaptació de l’economia als nous temps. Rússia i l’Aràbia Saudita en són dos clars exemples i estan patint les conseqüències.

Algú podria sentir la temptació de pensar que, com a gran productor de petroli, els EUA també hauria de perseguir aquesta estratègia de limitar (optimitzar) el subministrament per impulsar els preus del petroli. Per què això no està passant als EUA? Pel simple motiu que l’economia nord-americana està molt ben diversificada i no els cal adoptar aquesta mena d’estratègies «perdedores». De fet, tal com demostren les xifres aportades, els EUA estan guanyant aquesta guerra energètica fent precisament el contrari. Augmentar producció, i vendes.

Com afecta tot això al preu futur del petroli? L’optimisme relacionat amb uns preus elevats del petroli ha disminuït en les darreres setmanes. La raó es troba en el darrer informe de l’IEA on presenta la primera valoració oficial de cara al 2019-2020, on s’indica un augment en la producció de petroli d’esquist (USA) i una menor demanda mundial (per incerteses geopolítiques). Aspectes, ambdós, que juguen en contra del preu del petroli a nivell mundial. Pel costat de l’oferta, l’IEA preveu una producció de 13,26 M bpd el 2020 (un creixement de +1 M bpd respecte nivells actuals. Gens menyspreable, si considerem que el mateix informe preveu un augment de només +1,2 M bpd en la demanda mundial). D’acord amb això, la plataforma de matèries primeres Platts, ja ha rebaixat el seu preu objectiu per al West Texas en 3,50 $ pbl (fins a 59,3 $ pbl), però tinc raons per pensar que aquesta predicció podria rebaixar-se de nou. Per què? Les instal·lacions d’emmagatzematge i de transport d’energia als EUA continuen creixent. El centre de distribució de petroli que es troba a Cushing construeix ~4,8 M barrils de capacitat d’emmagatzematge extra, així com set oleoductes nous per transportar petroli des del centre. Aquestes instal·lacions ajudaran a evitar les constants aturades de les inversions a cada cop que es donava una situació de «coll d’ampolla». La garantia d’una continuïtat en els volums de fluxos garanteix la inversió i, per tant, l’oferta.

Per altra banda, és important preveure com la rivalitat geopolítica entre l’Aràbia Saudita i l’Iran ha portat al pacte OPEP+ (de reducció d’oferta) a una situació de bloqueig. D’on venen les tensions dintre aquest grup? L’Aràbia Saudita i altres països de l’OPEP aprofiten la quota de mercat que deixa l’Iran quan les exportacions de cru d’aquest país es redueixen a causa de les sancions dels EUA. Rússia també s’ha mostrat, en el millor dels casos, poc disposada a comprometre’s en la continuïtat del pacte OPEC+ (els executius de Rosneft ja han advertit Putin que «aquest pacte representa una amenaça estratègica»). Tot això em fa pensar que, en qualsevol moment, el pacte OPEP+ podria anar-se’n en orris i tots els membres adoptarien una estratègia pròpia per exportar el màxim. En aquest punt, el preu del petroli podria caure per sota dels 30 $ pbl (tal com va suggerir el ministre rus Novak a principi d’aquesta setmana). De moment, pensem que l’acord de reducció de la producció de l’OPEP+ es prorrogarà fins a la segona meitat de l’any perquè els Saudites necessiten preus més alts (per tal de cobrir les necessitats pressupostàries).

La perspectiva a curt termini? Debilitat estructural d’aquest actiu (petroli), amb només dos factors a sobre la taula que puguin impedir l’enfonsament del preu del cru a curt termini. Un és la continuïtat del pacte estèril i contra natura de l’OPEP+ de continuar estrangulant l’oferta (tot i que el considero una estratègia estèril –veure la relació guanyadors/perdedors- i que no aconseguirà augmentar el preu de manera sostinguda). El segon factor seria un agreujament intencionat de les tensions a l’Orient Mitjà, per descomptat, provocat per Teheran. De fet, opino que els «greus» fets que es van produir a la zona no són una coincidència. Ja saben que dos petroliers van rebre l’impacte de dos suposats atacs al golf d’Oman, precisament un mes després d’un altre incident similar en el qual quatre petroliers van ser atacats a la mateixa zona. Fixin-se que he posat «greus» (entre cometes), doncs vist amb perspectiva, no sembla un affair que representi una amenaça real. Iran ha provat d’interrompre el flux de cru a l’estret d’Ormuz des de l’anomenada «war of ships» en la dècada dels 80 del segle passat, i mai no ha aconseguit interrompre el flux del transport de cru, gràcies a la presència de tropes militars nord-americanes a la regió. Sospito que aquesta vegada Teheran tampoc no tindrà èxit.

La perspectiva a més llarg termini és, per a mi, molt més clara, i no és favorable per als preus del petroli (sí, en canvi, per als consumidors). Tal com va assenyalar recentment el banc Goldman Sachs, «és més fàcil unificar una posició de grup quan hi ha una demanda important, però en un entorn de demanda dèbil i de més competència –aquí entra el nou jugador clau (els EUA)-, les tensions entre els membres de l’OPEP+ es faran evidents». Això, en català, vol dir que l’OPEP ja no té la capacitat de fixar preus. Tinc sensacions baixistes pel que fa al preu del petroli a llarg termini.

Comenta aquest article

PUBLICITAT