Xavier Pla i Pujol, andorrà de transició
El 1906 naixia Xavier Pla i Pujol a l’Hotel Pla, el qui seria primer arquitecte andorrà amb formació acadèmica i un testimoni de l’època que li va tocar viure, que es podria resumir en una paraula: transició. Des de l’excepcional observatori que li va procurar l’Hotel Pla, a la Plaça de Santa Anna d’Escaldes, obert pel seu padrí i continuat pel seu pare, metge i posicionat políticament, va poder viure en primera línia els anhels i els afanys de la societat andorrana d’aquells anys per passar de l’Andorra tradicional a la dita i coneguda com a Nova Andorra.
Històricament i institucionalment es pot reconèixer el període que va entre el 1866 (any de la Nova Reforma) i el 1993 (any de la Constitució) com a etapa també de transició i que serà necessària per a poder passar de la vella a la nova Andorra.
Dins d’aquesta etapa s’hi poden delimitar tres parts: 1- L’emigratòria, entre 1866 i 1929. / 2-La de transformació econòmica i creixement immigratori, entre 1929 i 1976. / 3- La de canvi institucional entre 1976 i 1993.
Transició que també es va produir a nivell internacional, entre la vella Europa i la nova Europa en els mateixos anys amb diferents parts igualment. Per citar-ne algunes, fins el 1918 a conseqüència de la Primera guerra mundial, entre la Primera i la Segona guerra mundial, la reconstrucció posterior, la creació del Mercat Comú i més tard de la Unió Europea i els seus successius engrandiments.
En Xavier Pla i Pujol es perfila la figura de l’andorrà de futur i en el qual es projecten les aspiracions concretades en la Nova Reforma de 1860 per tal de poder modernitzar el país i transformar-lo en una petita nació europea capaç de poder oferir més oportunitats als seus nacionals.
La formació de Xavier Pla i Pujol, per a l’època, serà rellevant. L’Hotel Pla, amb la singularitat dels seus banys termals, serà la seva primera escola per la qual hi veurà passar molts personatges i entre ells l’arquitecte César Martinell que va projectar la coneguda Torre dels Russos a Santa Coloma per a l’americà Fiske Warren, amb el qual havia col·laborat el seu pare Francesc Pla, per tal de tirar endavant l’enclau de Sant Jordi, un dels assentaments georgistes que va promoure Warren pel món, al front del qual va posar el matrimoni Popoff primerament i després al Josep Alemany.
Fou veient aquests plànols que va decidir fer-se arquitecte.
Als 10 anys inicià el Batxillerat a la Salle de la Seu d’Urgell, aturant-se per la grip espanyola i quedant-se a Sant Julià de Lòria per seguir les classes de Mlle. Huguet durant el primer curs. El primer novament i segon els podrà fer de cop a l’any següent a la Seu d’Urgell. El tercer curs el farà a Mollerussa. I el 4art i 5è a l’Institut de Lleida. Als 16 anys i acabat el Batxillerat, va anar a Barcelona iniciant el 1922 els cursos de preparació per a poder entrar a Arquitectura, que es deien d’ampliació, comuns a altres estudis com física, geologia, geometria...pels matins i a les tardes anava a una acadèmia de dibuix per preparar-se per a l’ingrés en que devia examinar-se de 3 dibuixos, que aprovarà de cop, començant el primer curs el 1924-25.
El 1925 morirà el seu pare i la seva mare es farà càrrec de l’Hotel.
El 1930, fent el darrer curs, va haver d’aturar-se, en agafar la tuberculosi, curant-se a Encamp durant dos anys.
El curs 1932-33 va acabar i va obtenir el títol el 1934 fent el projecte final de carrera, sobre un Parlament de les Valls d’Andorra. Sempre va obtenir excel·lents notes i fins i tot matrícules. Va ser un dels estudiants portador de torxa a l’enterrament de l’arquitecte Antoni Gaudí. D’estudiant va treballar per a César Martinell dos hiverns i va substituir el company Brullet com a adjunt de Jujol quan aquest va anar a Madrid. Va participar en la Font de la Plaça d’Espanya de 1928-29 per a l’Exposició Universal. Igualment d’estudiant va fer diversos projectes familiars (torre annexa a l’Hotel Pla, apujar-ne dues plantes i reforma interior del mateix, proposta de creació del Carrer de Santa Anna, la casa de la seva germana Sara a l’Avda. Carlemany 28....).
Va assistir el desembre de 1933 a l’enterrament de Francesc Macià.
Col·laborà amb el Sindicat d’Arquitectes de Catalunya en diferents ocasions i va aconseguir un ajut del mateix per a fer un estudi sobre les últimes tendències al mon en atenció mèdica hospitalària el resultat del qual es va publicar en tres números de la revista Arquitectura i Urbanisme el 1936 i 1937.
Els primers anys professionals els passà a Catalunya fins avançada la guerra civil i després al sud de França fins a l’ocupació alemanya, instal·lant-se a Andorra definitivament el 1941.
La seva formació i la pràctica professional el conduiran a aplicar “una interpretació personal, correcta i plenament integrada en el medi, del noucentisme barceloní, el pairalisme andorrà i l’austeritat racionalista” en paraules de Raquel Lacuesta (2005).
La major part dels seus edificis respondran al tipus de Casa urbana, la majoria d’ells seguint la nova estètica marcada per l’arquitectura del granit durant les dècades de 1940 i 1950, mentre que la de 1960 decaurà per l’encariment del material elaborat i la manca de mà d’obra qualificada així com l’expansió de l’estètica de l’arquitectura moderna de línies senzilles i eliminació de guarniments i de la composició clàssica, eclèctica o acadèmica.
El 1949, en morir la seva mare i ser l’hereu s’encarregarà també de dur l’hotel amb la seva germana Lídia. Es casarà i tindrà dos fills adoptats. I farà altres activitats comercials. Durant 40 anys serà l’únic arquitecte andorrà fins que es retirarà.
La transició econòmica es farà doncs sense més arquitectes andorrans que ell i amb altres professionals estrangers que intervindran ocasionalment d’Espanya, principalment de Catalunya i concretament de la Seu d’Urgell i Barcelona i de França, el que tindrà conseqüències urbanístiques i arquitectòniques notables davant d’una pressió de creixement important que es produirà sense una ordenació prèvia tant urbanística com arquitectònica (les primeres normes no aïllades amb una visió més àmplia i coherent són de 1978). Les carreteres generals i els camins tradicionals constituiran els eixos nous de suport del creixement, convertint-se en carrers urbans sense una planificació prèvia a nivell urbà, ni parcel·lació regular o homogènia a les vores i resultat de les propietats irregulars preexistents o fragmentació d’aquestes segons necessitats econòmiques dels propietaris.
En definitiva tant l’ordenació urbana que es produirà espontàniament com la tipologia arquitectònica seguiran els criteris determinats pels promotors i els particulars en no existir zonificacions ni plans urbanístics, aprovades les primeres el 1982 i els segons a partir del 2007.
La transició doncs de la vella cap a la nova Andorra, viscuda per Xavier Pla i Pujol serà també una etapa de desemparament urbanístic i arquitectònic, i a la recerca d’un model idoni de creixement urbà i de nova arquitectura, adaptats ambdós al país, no només a la seva realitat o necessitats del moment sinó també a les necessitats futures, perseguint l’adaptació a un territori de muntanya i a una sostenibilitat temporal, econòmica, ambiental i paisatgística.
Com a bon andorrà de transició era políglota, parlant i escrivint català, castellà, francès i anglès, i també una persona que tenia clar cap a on calia anar per arribar a la nova Andorra.
Avui, que ja hi som, només ens cal dotar-la dels continguts escaients i fer la nostra part.