Reconeixement cultural
La traçabilitat de la humanitat a la Terra, i aviat a l’Univers, feta pels humans, si això és possible, i esperant que sigui positiva i no negativa, dependrà segurament, de deixar-ne rastres que valguin la pena, és a dir si sabem preservar-ne les millors accions i la seva memòria.
Missió gens fàcil, si fem cas de la història humana i de la seva capacitat d’anar-se esborrant parts de si mateixa, un cop darrere l’altre. La cultura és, però, com a conjunt de coneixements i facultats del ser humà, la traça més segura, és a dir el seu genoma intangible, no biològic ni físic.
Malgrat les seves diferents definicions, la cultura es pot entendre com a llengua, com a arquitectura, com a literatura, com a ciència, com a història, com a societat, com a civilització, com a filosofia i pensament, com a art, com a moral, com a religió, com a tecnologia, com a economia...com a un tot global i complex, amb elements explícits, implícits i anòmics, variant tant en l’espai com en el temps, però amb elements que, malgrat evolucionen, es perpetuen i es transmeten.
O com a instrument d’adaptació al medi natural i territori concret, tot i que avui no ho sembli. O com al conjunt d’aspectes que donen satisfacció a les necessitats de l’home. O com a l’estructura precisa que dota de l’organització necessària per a gestionar la complexitat d’una societat determinada. L’evolució de la mateixa cultura és continua. Cultura, subcultura, cultura de classe, contracultura, cultura popular, cultura tradicional, cultura de massa, cultura de la imatge, cultura física...
Malgrat que tot estigui condemnat a desaparèixer i a esdevenir pols, la cultura «ens sobreviu» i per tant n’hem de produir i és d’ella de qui hem de tenir cura, a través del nostre llegat. I, molt important, l’hem de saber reconèixer, altrament desapareix i es perd.
La dinovena edició dels Premis Àgora Cultural del Principat d’Andorra, ha reconegut enguany tres nous guardonats per a l’any 2019.
Antoni Ubach Mortés, nascut a Escaldes el 17 d’agost de 1942, per haver estat compromès i impulsor de nombrosos projectes culturals rellevants per Andorra, tant a nivell particular, amb la creació de la primera galeria d’art modern, com a nivell públic sent el ministre (conseller) d’Educació i Cultura del primer govern (Executiu) d’Andorra el 1982 amb la creació de la Universitat d’Estiu d’Andorra, entre altres.
En Jordi Marquet i Mandicó en va traçar els mèrits «...la creació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social ... institució clau que ha fet entrar el país en la modernitat.....participa en el moviment que donarà lloc al vot de les dones...en la creació del Centre Nacional d’Informàtica d’Andorra....crea la Galeria d’Art El Pui...va participar amb Ricard Bofill en la concepció i el projecte de construcció de la nova església de Meritxell...va crear l’any 1982 la Universitat d’Estiu d’Andorra, l’Escola Maternal Andorrana...va ser l’ànima de la societat Anthropos...impulsa el Simposium d’Escultures...».
Eva Julán i Adan, nascuda a Lleida el 27 de desembre de 1957, per la seva inestimable dedicació a la recollida, ordenació i divulgació, escrita i gravada, dels costums, llegendes, dites i cançons populars i tradicionals andorranes, durant les dècades dels anys 1980 i 1990, amb l’edició del llibre Hereus i Cabalers i un centenar de cançons en 5 cd, entre altres, constituint un preuat tresor oblidat.
En Simó Duró i Coma en traçà la glosa dient-ne «...sensible i d’esperit clarivident amb una intel·ligència aplicada, exquisida i amb una sensibilitat portada a l’extrem penetrava en lo real i subtil de nostra mare la naturalesa.....2.
L’Antoni Morell n’ha escrit del seu treball «...magnífica història de la vida real del nostre poble...».
I la Josefina Roma «...ha anat a cercar....aquelles històries locals...que...són la finestra per la qual podem tornar a conèixer-nos ia reconèixer-nos com a hereus d’un patrimoni format en l’esforç de moltes històries d’un poble».
Josep Enric Dallerès i Codina, nascut a Vilafranca del Penedès el 14 de febrer del 1949, per la seva significativa aportació a la literatura andorrana, a través de la poesia, amb uns sis títols publicats, prosa amb quatre títols, amb la creació de l’editorial Anem editors i per l’activisme cultural realitzat, a nivell civil, amb associacions diverses i, a nivell polític, des del Comú d’Encamp, Sindicatura, el Consell General, i Govern destacant la creació del Cor dels Petits Cantors i l’Orquestra Nacional de Cambra.
Na Dúnia Ambatlle i na Marta Déu en traçaren la trajectòria. La primera ens en digué que és «...paradoxa de racionalitat i somni....es ell que ens recorda el que fou i ens anuncia el que potser serà...».
La segona «I aquesta paraula,-la teva-, tan rica de vocabulari i de contrastos, però no de divergències ni contradiccions, al llarg dels anys, no cau en desús, més resta veu, memòria, aigua viva, sol ixent...».
Dels tres ens en podem quedar amb una idea que van oferir-nos en el seu parlament d’acceptació del guardó.
Les bases de l’Andorra actual es varen posar als anys 1960 (A. Ubach).
Les tradicions expressen el final d’una realitat desapareguda (E. Julián).
La cultura, l’educació i la formació han de considerar-se com a una inversió i no una despesa (J.E.Dallerès)
Tot i que la cultura i el fet cultural són el resultat de col·lectivitats, cal reconèixer les aportacions al conjunt destacades fetes per individualitats i persones concretes, que alhora expressen i són a l’origen o síntesi de molts d’aquells fets i n’esdevenen representants significatius.
Ningú som res sense els altres, però alhora ens sentim representats per accions de persones que ens han estimulat i fet avançar com a societat, amb el seu treball, acció o aportació.
Reconèixer-los, suposa establir els referents necessaris per a poder-nos continuar reconeixent nosaltres mateixos com a comunitat que comparteix una cultura pròpia que, com una nina russa s’encabeix en una altra de més gran, en l’espai i el temps, successivament ad infinitum.