Antoni Pol i Solé Arquitecte

El nom, o la manera de nomenar-nos forma part i reflecteix el mode de ser i és una mostra de com pensa una societat. Tot i que en el nostre petit recorregut vital, com a persones, ens pot semblar que molt del que fem ho fem perquè sempre s’ha fet així, perquè ja ho feien els nostres padrins i ho fan els nostres pares, el fet és que no és ben bé així. Contínuament evolucionem nosaltres i també el nostre entorn, és a dir tant a nivell personal com col·lectiu.
Per tant, allò normal és que les maneres de fer canviïn, ja sigui adaptant-se, ja sigui renovant-se, respecte del moment històric en que ens toca viure. De petits hem après que  proveim o tenim, en general, un pare i una mare, biològics almenys. Tot i així, en moltes ocasions i segons la cultura o país, només ens han acostumat, o fet escriure el nom seguit d’un sol cognom, el primer, que en les nostres contrades és el que prové del pare.
Lluny han quedat, en el nostre entorn, i a nivell civil els tres noms de bateig, Antoni, Manel, Gil en el meu cas, el primer posat pels pares i els altres dos pels respectius padrins, un per la família del pare i l’altre per la família de la mare, mantenint-se només el primer a efectes pràctics.
Mentre que, en altres indrets i a nivell civil, serveixen per a diferenciar, donar identitat i evitar duplicitats de nom quan cal, si només s’utilitzés el primer nom i el primer cognom.
La tradició o costum andorrà però, ha anat consolidant històricament en els darrers segles el nom seguit dels dos cognoms, tot i que , segurament per abreujar, quan es citen diversos noms, sovint es deixa el segon cognom de costat.
Avui no obstant, més que mai, cal reivindicar l’ús del segon cognom, com a mínim per una qüestió fonamental d’igualtat de gènere, després d’una evolució global, en la que ningú discuteix la igualtat de drets entre homes i dones, en el nostre país i entorn occidental.
Una visibilitat necessària si no es vol continuar contribuint a la invisibilitat de mitja humanitat.
I, dins d’aquesta igualtat, l’ús de la conjunció «i» entre els dos cognoms sembla escaient i adequada per enllaçar dos termes amb idèntica funció, que expressen fets simultanis de valor equivalent i suposen alhora una diferenciació d’igual rang i en cap cas una derivació, submissió, relegament o conseqüència.
La còpula «i» uneix i iguala els dos cognoms, fent als dos necessaris i a cap de superflu i, per tant, prescindible. Si la documentació escrita antiga entre els segles X i XV, primerament només donava com a identificació de la persona, el nom i el poble d’origen o de residència de la persona, en els segles XVI al XX es completarà sovint el primer cognom, o bé amb el nom de casa, (àlies), o bé es posarà el segon cognom, i en moltes ocasions precedit de la conjunció «i»,  unint els dos cognoms.
En els Cartularis i Diplomataris d’aquells segles, publicats pel Govern d’Andorra, es pot constatar aquesta evolució. Que es posa de manifest també, si repassem els llibres essencials dins la historiografia andorrana.
Així podem observar com el Manual Digest (1748) està signat per Antoni Fiter i Rossell; el Politar Andorrà (1763) està signat per Reverent Anton Puig  aquí la seva condició eclesiàstica segurament li feu escurçar el nom en trobar-se determinada la persona per la seva dedicació; Les Valls d’Andorra (1946) està signat per Bonaventura Riberaygua Argelich; Andorra el meu país (1963) està signat per Antoni Aristot i Gomà, Albert Puigoriol i Lladó, Dom Just M.Bruguera i Pere Canturri; 693 anys després (1971) en el que es recullen 28 entrevistes personals, el nom de 22 de les quals s’escriuen amb els dos cognoms i la «i» entre aquests; L’Estat Andorrà (1977) està signat per Jaume Bartumeu i Cassany, Manuel Mas i Ribó i Antoni Morell i Mora...
I en un altre nivell el Comité de Ciències Històriques (1986) utilitzava els dos cognoms per als seus membres i col·laboradors amb la «i» i sense, en la seva unió;  la Constitució d’Andorra (1993) utilitzà els dos cognoms en dos dels seus tres signataris sense la «i»; la Societat Andorrana de Ciències, a partir de l’any 1995 va incorporar el segon cognom en la menció de les persones en els seus actes i a partir de 1998 la «i» entre els dos cognoms....
Naturalment hi ha influències entre els països, i així  utilitzar el nom i un sol cognom podria semblar francès. La utilització de la «i» entre els dos cognoms podria semblar un catalanisme donat que des del 1994 el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, organisme normatiu i de referència per a tots els usuaris de la llengua catalana,  utilitza aquesta convenció, en la menció de tots els noms de les persones que hi apareixen.
S’equivoca però qui pensi així.
Pompeu Fabra no va usar mai el seu segon cognom i per tant tampoc la «i» entremig dels dos cognoms, com altres lingüistes catalans no l’han usada tot i usar els dos cognoms,  la llengua castellana també ha usat la «y» entre els dos cognoms en diferents moments i segons diferents personatges, el Centre de la Cultura Catalana d’Andorra ha deixat d’usar la «i» entre els dos cognoms des del 2004....
Però és que, a part de l’Antoni Fiter i Rossell que ja usava els dos cognoms i la «i» al segle XVIII, també els usaren i la usaren molts andorrans molts anys abans i també després.
L’ús dels dos cognoms amb una «i» al mig no és patrimoni de ningú i sí que és raó de ser fill de «pare i mare»i no de «pare mare»·, o inversament, i voler posar en un pla d’igualtat els dos progenitors.
La unió dels dos cognoms amb un guió en lloc de la «i», en passar de dos cognoms a un de sol, compost, pot plantejar algun tipus de  problema en la transmissió d’aquest, en poder esdevenir irreversible el procés.
En tot cas, els temps fan canviar les persones i la societat i és natural també que canviïn les formes de viure, entre elles les del nom,  com s’ha vist en els darrers mil anys.
Avui, veure en català, l’ús d’un sol cognom,  pot semblar un anacronisme social, i veure usar els dos cognoms sense la «i»al mig, una anomalia al reconeixement d’igualtat dels dos progenitors.
Cada llengua és un món i el nostre món andorrà, tot i ser petit, també ha d’evolucionar a millor i incorporar (per exemple al passaport i a nivell institucional) o adaptar allò que, avui ens identifica i ens defineix per així reconèixer-nos més bé comunitàriament.