50 anys del vot femení
Sí, encara és vàlida la commemoració, iniciada l’any passat, pel decret del 14 d’abril de 1970, dels Delegats Permanents dels coprínceps, atorgant el sufragi femení o dret de vot de les dones, ja que no es votaria fins a les primeres eleccions, que foren les generals del 14 de desembre del 1971.
Tot i que aquesta, finalment, va poder ser organitzada per la Societat Andorrana de Ciències, el passat 25 de novembre, en l’acte d’una taula rodona, al centre cultural de la Llacuna a Andorra la Vella, amb obligada limitació d’assistència per la situació pandèmica del Covid-19, a 32 persones, que s’hi varen apuntar prèviament, sense poder fer l’acostumada divulgació de l’acte, amb cinc convidades i un convidat d’excepció: Angelina Mas i Joaniquet, empresària i pionera, Roser Suñé i Pascuet, ensenyant i Síndica General, Montserrat Ronchera i Santacreu, consultora i coautora del llibre Dones d’Andorra, Rosa Gili i Casals, ensenyant i cònsol major d’Escaldes-Engordany, Yvan Lara i Sànchez, politòleg i director del Centre d’Estudis Europeus del IEA, i Roser Porta i Espluga, filòloga i moderadora.
Haver recordat l’efemèride d’una manera activa està justificat per vàries raons. Primera, la rellevància del fet històric que implicà l’evolució obligada, també a Andorra, o la transformació de la societat occidental i dels seus sistemes de valors que dominaven Europa i arribaven a casa nostra, oberta ara ja sí conscientment, volgudament i irremeiablement al món.
Cal recordar que el sufragi masculí estava limitat i en aquest moment també s’aconsegueix que es puguin incorporar al sufragi universal tots els andorrans dits de primera generació (fills de mare andorrana no pubilla) i tots els andorrans dits de segona generació (fills de fill d’estranger, nascuts a Andorra).
Fins llavors, com va dir Mas, comptava la unitat familiar, no l’home, perquè en les cases en que no hi havia homes, votava la dona. O, com va dir Ronchera, en les cases amb pubilla, aquesta tenia el dret a decidir el vot i l’home el transmetia físicament.
Segona, l’entrada de la dona en l’escena pública de la societat andorrana com arreu, a través del sufragi polític i que suposa l’inici d’una sèrie de canvis per conduir a la plena emancipació de la dona i igualtat de drets amb l’home (jurídica, política, social, econòmica...).
Cal recordar així les 371 dones que van signar la sol·licitud de dret de sufragi, encapçalades per Joaquima Calvó i Santuré, Elidà Amigó i Montanya, Montserrat Jordana i Fiter, Joana Cerdà i Cabanes, Carme Travesset d’Aparicio, Carme Sauquet i Ginesta, Angelina Mas i Joaniquet, i Mme. Pla (Concepció Naudí i Areny). I el paper destacat que hi van tenir dos homes, Marc Vila i Riba i Antoni Forné i Jou, entre molts altres.
Segons Lara, Espanya el va assolir el 1933, França el 1945, Andorra el 1970, Suïssa el 1971, Liechtenstein el 1985....tot i que a aquests països la sobirania ja era del poble i Andorra no l’assolirà fins al 1993. Nova Zelanda va ser el primer al final del segle XIX i van passar 20 anys entre el sufragi passiu adquirit i l’actiu que es va adquirir més tard. A Andorra només seran tres.
Tercera, l’acceptació normal d’aquests fets per la societat andorrana de l’època, sent la iniciativa a nivell civil i no polític, posant de relleu l’existència d’una base democràtica sòlida amb un sistema institucional atent als canvis i capaç de renovar-se progressivament.
Per Mas va ser un canvi tranquil, no una revolució feminista perquè el context ideològic del país havia evolucionat i la societat andorrana s’havia sumat als canvis que passaven arreu, era el moment i el que demanàvem era legítim.
Quarta, la importància de l’especificitat andorrana d’atendre i relacionar-se amb els seus veïns del nord i alhora del sud de manera equilibrada per tal de poder pouar, a cada moment, l’aigua més convenient.
En aquest cas la iniciativa de la reivindicació i el model a seguir per les dones andorranes era el de França, coneixent bé part d’elles per estudis, formació, el fet d’haver-hi viscut, o per la cultura que arribava, quina era la realitat a superar per interès propi però també del país.
Cinquena, el paper de l’educació en aquesta i totes les evolucions. Com una part de les dones al davant de la reivindicació de llavors o actuals, al capdavant de la política, provenen del món de l’ensenyament, com va posar de relleu Claudine Tarrene.
I com van reconèixer Suñé i Gili, segurament, aquesta relació és connatural en tenir com a objectius els mestres la vocació de servei públic així com el de transformació de la societat i ser un impuls pel canvi continu a millor.
Sisena, en acabar reflexionant, com es va fer, sobre el paper de la dona en la política actual. Quins són els sostres de vidre que encara es mantenen i que cal fer per traspassar-los. Ordre en les llistes electorals, paritat-quotes, matèries, presència en totes les institucions...
Porta va saber guiar i conduir «magistralment» un acte, obligat i essencial, en aquests moments en que, si som el que recordem, convé que recordem qui som sabent d’on venim, no oblidant cap a on volem anar. Us recomano fruir de l’acte a través del canal de la SAC a Youtube, dins de (www.sac.ad).
Finalment és bo, per situar-nos, recordar les paraules polides d’Elidà Amigó i Montanya, escrites a l’Andorra magazine del maig de 1970, «...estenent la plenitud dels drets polítics als andorrans de primera generació, fills de mare andorrana, i als de segona generació, així com el reconeixement del dret de vot a les dones andorranes. Tenim la seguretat de que...el país i la comunitat resultaran enriquits amb l’aportació de nova saba a la que, fins ara, ha donat vida a aquesta col·lectivitat».