La milla d’or de la Ciutat d’Urgell
Entenem una milla d’or com aquell espai on es concentra una gran capacitat de creació de riquesa: comercial, com és el cas de les Avingudes Meritxell i Carlemany d’Andorra la Vella i Les Escaldes o la del Portal de l’Àngel i la Diagonal de Barcelona; vinícola, com la zona de Peñafiel amb els grans vins de la Ribera del Duero; de rendes personals, com la dels sis municipis del Maresme... A la Seu d’Urgell, o la Ciutat d’Urgell com se’ns deia al segle XIX, tenim una milla d’or? Jo afirmaria que sí, que la tenim ben definida al centre històric, amb protagonisme de la Catedral —envoltada d’un passeig monumental—, del Pati Palau —on hi ha un tros d’Andorra a l’immoble del copríncep— i del magnífic barri del carrer dels Canonges. On és el problema?: que, en aquest cas l’or hi és, però que s’ha d’extreure i que cal posar-lo en circulació. Toca, doncs, que ens preguntem si posseïm l’energia que es requereix per posar en marxa la maquinària que faci efectiva aquesta enorme riquesa.
Per començar, disposem en aquesta milla d’or urgellenca, de dos focus poderosos, un de religiós, la Catedral, i un altre de civil, el carrer dels Canonges. Quan parlem de la Catedral parlem també del conjunt format per l’edifici catedralici, el claustre, l’església de Sant Miquel i no ens hem d’oblidar d’incorporar-hi l’extraordinari Museu diocesà. Tot plegat es regit en base a les potestats directes del bisbat urgel·lità i del capítol canonical. Malgrat tot, el sentiment cívic que impera entre la ciutadania de la Seu és el d’orgull de copropietaris, amb totes les cometes que hi vulgueu posar, encara que al registre de la propietat quedi ben clar qui ostenta la capacitat última de disposició. És important d’assenyalar que quan aquests immobles desgastats pels segles requereixen grans reparacions, es recorre a finançaments prioritàriament derivats de fons públics, siguin de l’Estat, de la Generalitat o del mateix Ajuntament. I que aquestes despeses o inversions es fan amb un consens sorgit del convenciment ciutadà que la nostra Catedral i el seu entorn han de ser preservats d’una manera prioritària.
El conjunt civil, el carrer dels Canonges, els petits carrers que van a parar al Pati Palau, la mateixa plaça palatina, són, lògicament, administrats per l’ajuntament de la ciutat. Molta tinta hem fet servir tots plegats per tal d’imaginar com es pot convertir aquest espai tan valuós, i alhora tan carregat d’història i de bellesa, en un formiguer de petites activitats que impedeixin que les teulades caiguin i que els locals comercials romanguin closos o pervertits en modestos aparcaments. Desitgem amb intensitat que aquests llocs derivin cap a centres històrics plens de vida, seguint exemples que tots hem admirat en tantes i tantes poblacions turístiques. És veritat que cal precisar que la Seu no és en sí un centre turístic d’atenció preferent, com per exemple ho són les poblacions andorranes, ceretanes o les mateixes pallareses. I tot plegat fa que les solucions i les propostes, que estem convençuts que hi són, siguin complexes.
Una possible bona idea seria, al nostre parer, la formalització d’un organisme administratiu, flexible i senzill, que coordinés eficaçment les potestats municipals i les eclesiàstiques, complementades amb organismes de més abast territorial, com la Generalitat de Catalunya i si cal, mentre existeixi, també la Diputació provincial o, fins i tot, els organismes estatals amb la butxaca raonablement plena. Se suposa que, en un clima de respecte institucional, això hauria de ser ben factible, a qui pot no interessar el màxim aprofitament dels monuments religiosos de cara al turisme, a qui no interessa que el carrer dels Canonges i els seus socis urbans recuperin una vida cívica i comercial que l’evolució econòmica de les darreres dècades els has arravatat?
A més, també queda pendent la declaració de la Catedral com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Significaria una pas gegantí cap al futur esplendorós d’aquesta zona. I tant de bo que aquesta declaració ens agafi preparats al màxim, fent que tot el veïnat, institucions, veïns i locals comercials. siguin com una terra ben assaonada per a la pluja d’iniciatives que han de fer reviure aquesta milla d’or de la Ciutat d’Urgell.