Jaime Mesas

Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la sentencia número 87-2022 de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia en relació a les implicacions en l’Impost sobre Societats (d’ara en endavant, IS) sobre una liquidació relativa a una obra que es va pactar inicialment però que no va arribar a ser executada i no es va percebre cap preu.

La representació de l’entitat V. SL va interposar sengles demandes, posteriorment acumulades, contra les resolucions de dates 29 de setembre de 2020, 23 d’octubre de 2020 i 3 de maig de 2021 de la Comissió Tècnica Tributària, que van confirmar les liquidacions emeses per la Direcció adjunta de Gestió i Atenció al Contribuent, relatives al quart trimestre de l’exercici 2016 de l’Impost General Indirecte i a l’exercici 2016 de l’Impost sobre Societats.

La sentència de 10 de desembre de 2021 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va estimar la demanda i va anul·lar les resolucions impugnades.

La representació del Govern va interposar recurs d’apel·lació contra la referida sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en substància, en les següents al·legacions:

1.  Les resolucions de la Comissió Tècnica Tributària de 23 d’octubre de 2020 i de 3 de maig de 2021 porten causa del procediment de comprovació de gestió referent a l’IS de l’exercici 2016.
2. La societat agent va formalitzar un contracte d’obra que va ser protocol·litzat notarialment, segons el qual l’entitat P. SLU contractava el serveis de la primera, en règim d’exclusivitat, per realitzar un treballs sobre un habitatge per un preu de 430.000 €, més 19.350 € en concepte d’IGI. Sobre la base d’aquest contracte es va girar una factura de data 24 de novembre de 2016.
3. La força executiva i el caràcter vinculant del document públic obligaven l’Administració a prioritzar el mateix davant de qualsevol altra documentació presentada. Al mateix temps, el règim d’exclusivitat que es va pactar en el contracte impedia la intervenció de cap tercer.

La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia considera que com a qüestió prèvia, resulta necessari determinar l’objecte d’aquest recurs. En la instància es van impugnar les resolucions de la Comissió Tècnica Tributària de 29 de setembre de 2020, referida a la liquidació del IGI del 4t. trimestre de 2016, i de 23 d’octubre de 2020 i 3 de maig de 2021, relatives a la liquidació de l’IS de 2016. La sentència apel·lada ha anul·lat aquestes tres resolucions, en considerar que la societat agent no va realitzar les obres a què les mateixes fan referència.

Tanmateix, en aquesta alçada, l’Administració només impugna l’anul·lació de les resolucions relatives a l’IS i no fa cap referència a la liquidació de l’IGI.

En conseqüència, s’ha de considerar que l’anul·lació d’aquesta darrera ha estat consentida, de manera que l’objecte del recurs queda limitat a l’examen de les qüestions que es plantegen entorn de la liquidació de l’IS de l’exercici 2016.

El litigi versa substancialment sobre la valoració de la prova practicada en la instància. En relació amb aquest punt, la sentència apel·lada ha examinat amb detall els diferents elements probatoris que consten en les actuacions i arriba a la conclusió de que la societat agent no va realitzar finalment les obres de construcció d’un xalet que havia pactat en un inici amb l’entitat P. SLU, per la qual cosa no va obtenir cap mena d’ingrés subjecte a l’IS.

Les conclusions del Tribunal de Batlles són plenament congruents amb el material probatori aportat al procés. Les declaracions testificals són coincidents en el sentit que l’entitat agent havia acordat en un principi que realitzaria les obres de referència, mitjançant un contracte que va ser protocol·litzat notarialment, però que posteriorment aquest compromís es va deixar sense efecte. També consta que la factura emesa inicialment que emparava aquests treballs es va anul·lar a través de la corresponent factura rectificativa.

D’altra banda, els diversos industrials que van realitzar treballs en l’obra confirmen que els seus serveis es van dur a terme per compte de l’entitat APM SL (APM) i no de l’agent. Aquella societat era, a més, la titular de la llicència d’obres i la que va abonar les corresponents factures.

En darrer terme, tampoc consta que l’agent hagués obtingut cap mena d’ingrés per la realització de l’obra.

L’Administració recurrent no desvirtua en realitat aquests mitjans de prova, sinó que es limita a fer valer l’existència del contracte inicial, que va ser protocol·litzat davant de Notari. Ara bé, aquest fet, que és indiscutible, no impedeix que les parts acordessin posteriorment deixar sense efecte aquest compromís contractual, com es desprèn de les proves esmentades, de les que resulta, com s’ha dit, que l’agent no va executar finalment les obres de construcció de l’immoble.

En conseqüència, s’ha de concloure que la sentència impugnada ha fet una correcta valoració de la prova practicada, motiu pel qual procedeix desestimar el recurs d’apel·lació i confirmar en els seus propis termes la sentència del Tribunal de Batlles.